Hi havia una vegada un hort ple d'hortalisses, arbres fruiters i tota classe de plantes. Com tots els horts, tenia molta frescor. Per això donava gust seure a l'ombra de qualsevol arbre a contemplar tota aquella verdor i a escoltar el cant dels ocells.
Però de sobte, un bon dia van començar a néixer unes cebes especials. Cadascuna tenia un color diferent: vermell, groc, taronja, morat ... El cas és que els colors eren, enlluernadors, rutilants, com el color d'un somriure o el color d'un bonic record.
Després de profundes investigacions sobre la causa d'aquell misteriós resplendor, va resultar que cada ceba tenia dins, un cor, perquè també les cebes tenen el seu propi cor, una pedra preciosa. Aquesta tenia un topazi, l'altra una aiguamarina, aquella un lapislàtzuli, la de més enllà una maragda ... Una veritable meravella!
Però, per una incomprensible raó, es va començar a dir que allò era perillós, intolerant, inadequat i fins vergonyós. Total, que les bellíssimes cebes van haver de començar a amagar la seva pedra preciosa i íntima amb capes i més capes, cada vegada més fosques i lletges, per dissimular com eren per dins. Fins que van començar a convertir-se en unes cebes d'allò més vulgar.
Va passar llavors per allà un savi, que agradava seure a l'ombra de l'hort i sabia tant que entenia el llenguatge de les cebes, i va començar a preguntar una per una:
-"Per què no ets com ets per dins?"
I elles li anaven responent:
- "Em van obligar a ser així ... em van anar posant capes ... fins i tot jo em vaig posar algunes perquè no em diguessin res."
Algunes cebes tenien fins a deu capes, i ja ni es recordaven de per què es van posar les primeres capes. Al final el savi es va posar a plorar. I quan la gent el va veure plorant, va pensar que plorar davant les cebes era propi de persones molt intel · ligents.
Per això tothom segueix plorant quan una ceba ens obre el seu cor.
I així serà fins a la fi del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada