El roure trist

     Hi havia una vegada, un lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps que podria ser qualsevol temps, un bell jardí, amb pomers, tarongers, pereres i bellíssims rosers, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria en el jardí, excepte per un arbre profundament trist. El pobre tenia un problema: No sabia qui era.
     "El que et falta és concentració", li deia la pomera. "Si realment ho intentes, podràs tenir saboroses pomes. Veus que fàcil és? "
      "No ho escoltis", exigia el roser, "és més senzill tenir roses i veus què maques són?"
      I l'arbre desesperat intentava tot el que li suggerien i, com no aconseguia ser com els altres, se sentia cada vegada més frustrat.
     Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i en veure la desesperació de l'arbre, va exclamar:
      "No et preocupis, el teu problema no és tan greu. És el mateix de moltíssims éssers sobre la terra. Jo et donaré la solució: no dediquis la teva vida a ser com els altres vulguin que siguis ... sigues tu mateix,
 coneix-te i, per aconseguir-ho, escolta la teva veu interior. "I, dit això, el mussol va desaparèixer.
      "La meva veu interior ...? Ser jo mateix ...? Conèixer-...? ", Es preguntava l'arbre desesperat, quan, de sobte, va comprendre ...
     I tancant els ulls i les orelles, va obrir el cor, i per fi va poder escoltar la seva veu interior dient-li:
     "Tu mai donaràs pomes perquè no ets una pomera, ni floriras cada primavera perquè no ets un roser. Ets un roure i el teu destí és créixer gran i majestuós, acollir a les aus, ombra als viatgers, bellesa al paisatge...       Tens una missió: compleix-la. 
     I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ser tot allò per al que estava destinat.

     Així, aviat va omplir el seu espai i va ser admirat i respectat per tots. I només llavors el jardí va ser completament feliç.